Simenon i Maigret s’entaulen
Els plaers gormands de Georges Simenon i les receptes de Madame Maigret

Robert J. Courtin

És el primer número de la col·lecció La panxa del bou, dedicada a la gastronomia. És escrit per Robert J. Courtine, el gran crític gastronòmic de Le Monde, enemic de la nouvelle cuisine i amic de Simenon. El llibre conté una primera part on l’autor explica els gustos gastronòmics de Simenon, la cuina que va menjar quan era petit a Bèlgica i la que li agradava menjar a França. Així també els restaurants que va freqüentar més a París. Explorat aquest món, Courtine ens fa descobrir com Simenon traspassa els seus coneixements i preferències culinàries al seu personatge de ficció més gormand, el comissari Maigret. La segona part del llibre inclou el quadern de receptes de Madame Maigret. Una vuitantena de receptes. Totes apareixen en les novel·les protagonitzades per Maigret i es fan casar amb un vi.
L’edició catalana és traduïda per Eulàlia de Bobes i conté un pròleg de Xavier Pla, que és qui més sap de la relació de Simenon amb Catalunya.

«Georges Simenon és el mestre de la creació d’ambients, de la descripció d’espais, de
l’evocació d’unes atmosferes realistes que són gairebé metàfora del món moral. Per això,
no pot estranyar a cap lector seu (o futur) que en gairebé tots els seus llibres apareguin
àpats abundants, receptes de cuina tradicional i apareguin bons vins i licors no sempre
estomacals. Quan el comissari Maigret torna a casa, al famós número 130 del Boulevard
Richard-Lenoir de París, a la cuina sol esperar-lo sempre una olla fumejant que omple
d’olor tot el pis enorme. “Qu’est-ce qu’on mange?”, pregunta invariablement Maigret, poc
sensible a la igualtat a l’hora d’entrar a la cuina… És un moment de felicitat, d’emoció
sensorial, de satisfacció estètica, ben lluny dels sandvitxos adotzenats i el got de cervesa
fresca que sovint s’ha d’empassar a correcuita al bar que hi ha davant per davant del Quai
des Orfèvres, la seu de la policia judicial, on treballa.»

«L’esposa de Maigret, Louise, alsaciana, sap combinar les antigues receptes de la
infantesa de Simenon, a Lieja (de la sopa de ceba als musclos amb patates fregides),
amb tota mena de plats de la millor cuina francesa, del nord i del sud, des de les
andouillettes fins a la bullabessa, del fricandó o la reconeguda blanqueta de vedella a tota
mena de pastissos (els millors sempre són d’albercocs), i els de xocolata, ben dolços, tot
cuinat amb molta mantega i crema de llet. Sempre acompanyat amb els millors vins
populars, blancs o negres, alsacians o de Bordeus, secs o, també, dolços i ben afruitats.»

«Parlem d’una literatura sobre cuina que es basa sobretot en la memòria i que és a
partir de la retina més que sensible de l’escriptor i dels seus records sensorials que es
desplega als ulls dels lectors. “La bonne cuisine, c’est le souvenir”, va escriure Simenon.
Potser sí. O potser és pura literatura.»

(Del pròleg ‘Quatre paraules’ de Xavier Pla)